Els retrats literaris de Domènec Guansé

Ja fa temps que vaig llegir Abans d’ara, de Domènec Guansé, recull de trenta retrats literaris d’escriptors catalans, publicat el 1966, que no s’ha reeditat des d’aleshores. El títol original era Abans del naufragi, però la censura no el va deixar passar. El «naufragi» apuntava a un dels extrems del període cronològic en què Guansé situava els escriptors retratats: el 1939. L’altre era l’any 1922, que per a Guansé marcava el moment en què la literatura catalana havia aconseguit la normalitat. Abans d’ara era la refosa, posada al dia i ampliada, d’un llibre anterior, Retrats literaris, publicat a Mèxic el 1947.

El 2015, va aparèixer en Adesiara Retrats de l’exili, que arreplegava bona part de les nombroses col·laboracions de Guansé en revistes de la diàspora catalana. L’edició anava acompanyada d’una extensa introducció de Montserrat Corretger i Francesc Foguet. Per a tots dos, Abans d’ara és «el nucli de l’obra crítica de Domènec Guansé i l’expressió més afinada del seu geni creatiu». En aquesta galeria de retrats, rememoració d’un «món extingit que el seu autor mitificà la resta de la seua vida: els anys de plenitud cultural i política que es desenvoluparen amb l’adveniment de la República», «hi ha un contrapunt constant entre l’home i l’obra». En el pròleg que va redactar per a Retrats literaris Guansé deia que l’essència del retrat literari «consisteix a posar en recíproca funció el caràcter d’un escriptor i la seva literatura». El retrat, a diferència de la biografia, «ha de negligir tot allò que en el model no és essencial en el moment en què tractem de fixar-lo. I, de vegades, fets sense importància, una anècdota banal en aparença, hi agafen una importància capital perquè és el que millor reflexa un caràcter i una sensibilitat». Guansé ho feia evocant les figures dels escriptors que més o menys personalment havia conegut, la impressió que li van produir les seves obres, els ambients on aquestes van florir.

Montserrat Corretger i Francesc Foguet exposen, en la seua introducció, els canvis introduïts en Abans d’ara respecte als Retrats literaris i citen uns fragments de la ressenya breu que Joan Fuster va publicar d’Abans d’ara a Destino amb el títol de Guansé, veinte años después (Destino, núm. 1506, 18-VI-1966; es pot consultar completa, digitalitzada, al web de l’Espai Fuster). Fuster comparava Abans d’ara amb Retrats literaris i es decantava de manera clara per la primera versió del llibre, pel seu «fondo de juicio personal más acusado y libre», per «la sabrosa viveza originaria », pel seu «valor testimonial muy concreto, al que contribuían la lejanía del exilio, la óptica polémica del momento y algún factor más»:

«El metallibre», de Josep Iborra

El metallibre

Recorde vagament una paradoxa de les moltes que han proliferat en les cavil·lacions dels lògics i dels matemàtics, i també dels lingüistes. La formula Bertrand Russell. En una de les versions que n’han circulat, es planteja el problema a propòsit d’un catàleg, suposat absolutament complet, d’una biblioteca. La qüestió és la següent: en el volum en què s’enumeren els títols de tots els llibres catalogats no s’inclou el mateix catàleg. No s’hi pot incloure, perquè el catàleg enumera els llibres que no se citen a si mateixos. Si el catàleg se cita a si mateix, no és un llibre a catalogar. Si no se cita a si mateix, és, doncs, un llibre, i l’hauríem d’incloure al catàleg. No podem eixir d’aquest cercle viciós. El catàleg està condemnat a ser un llibre a part, incatalogable. Se’n podia confeccionar un altre en què aparegués aquest primer catàleg, però també aquest havia de restar-ne exclòs. No pot haver-hi, doncs, cap catàleg complet, perquè sempre restarà no catalogat el mateix catàleg. És un llibre impossible. O un llibre únic, absolut, que ho conté tot —tots els llibres de la biblioteca catalogada—, però que cap catàleg el conté. Per tant, no és un catàleg complet de la biblioteca.

Si bé no es pot fer, sembla, cap objecció a aquesta aporia, sí que hi ha una manera d’escapar-hi: si algú, assegut en una cadira de la biblioteca, repassa el catàleg complet dels llibres que conté, no li passarà pel cap buscar-lo en el mateix catàleg. Ja el té a les mans! A petició seua li l’ha fet arribar el funcionari de torn, que sap en quin prestatge de la llibreria es troba. O si fos el cas d’un bibliotecari que acaba d’incorporar-se a la institució, es dirigiria al fitxer amb l’etiqueta «catàlegs» i en repassaria les fitxes fins a veure la signatura del d’aquella biblioteca. Voilà! I el llibre arriba a mans de l’estudiós.

Naturalment, aquesta solució no resol l’aporia, no desactiva la fantasia lògica, si pensem en termes purament o formalment lògics. Si no entrem en una biblioteca per a examinar-la, si no ens passegem entre fets, podem continuar fascinats per la paradoxa, pel llibre no catalogat, inabastable, absolut. Aquests jocs no són solament cosa dels matemàtics i dels lògics. També els poetes, els novel·listes sobretot, se senten temptats per aquestes fantasies. És allò que els francesos anomenen mise en abyme: una història que conté aquesta història i així successivament. Un lector que llegeix un llibre que conta les seues aventures personals, com li passa a don Quixot, que llegeix un llibre en què es conten les aventures del cavaller errant i el seu escuder, o el Ramayana, Les mil i una nits, Les faux-monnayeurs de Gide… O encara que amb un sentit diferent, però igualment fantàstic i vertiginós, El llibre de Mallarmé, el llibre absolut, que ho conta tot, i que, per tant, aboleix tots els llibres reals o possibles. Una fantasia literària, una poètica que esdevé una mena de teologia, amb un llibre únic, «monoteista», en el món de la bibliografia universal. Un altre llibre inexistent, eclipsat, abolit, que no podrà existir mai perquè és inabastable. No passa de ser un postulat literari. No es tracta ben bé d’una paradoxa insoluble, sinó d’una possibilitat impossible.

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 132-133

«Atles temporal»: una autobiografia lírica d’Imma López Pavia

No és gens fàcil escriure una autobiografia lírica. De fet, el sintagma «autobiografia lírica» és gairebé un oxímoron. La concentració de la veu del poeta en una sèrie de moments s’oposa al desenvolupament cronològic i al fil conductor de tota reconstrucció autobiogràfica i, encara més, ignora la dimensió social en què tota individualitat du a terme el seu joc. Però difícil no vol dir que siga impossible, com demostra Atles temporal, l’últim llibre de poemes que ha publicat Imma López Pavia. Ho ha aconseguit combinant diverses formes poètiques, que entren en una relació complementària i de contrapunt alhora, i també amb una estructuració del llibre molt deliberada.

Atles temporal està organitzat en cinc parts, més un poema, el primer, «Origen», que té una funció proemial. Cada secció està encapçalada per un poema llarg amb el títol de «Crònica», seguit de nou poemes molt breus. Cada una de les «cròniques» correspon grosso modo a una dècada, començant per la dels seixanta: «Quan Jules i Jim corrien per París en blanc i negre, / un altre món maldava per nàixer.[…] En maig els estudiants regiraven les llambordes / de la Sorbonne per si hi trobaven la platja. Sense primavera / a Praga.» En el retaule col·lectiu hi apareix també la vida individual i familiar: «Els homes anaven a treballar / a Alemanya, a veremar a França, aquells trens de llum / de pixum s’omplien de maletes. Olor a pernil. / Amb els diners el pare es va comprar un 600 de dues portes.» En aquestes cròniques que obren cada secció d’Atles temporal Imma López Pavia reutilitza el procediment que Vicent Andrés Estellés va fer servir en «Crònica especial», un dels millors poemes del seu Llibre de meravelles, contrapuntant els esdeveniments polítics que van seguir la fi de la Segona Guerra Mundial, a Europa i a la resta del món, amb els estrictament individuals i locals. En els versos que acabe de citar de la primera, el lector hi trobarà, fent-li l’ullet, el «llum de pixum», que apareix més d’una vegada en els versos del Llibre de meravelles.

«Espai públic i espai privat», un article de Joaquim Iborra

Joaquim Iborra ha publicat avui a La Veu del País Valencià un nou article en què tracta la relació entre l’espai públic i l’espai privat en els edificis d’habitatges. Destaca un tret particular de la psicologia del propietari dels últims decennis: la seua desafecció respecte als interessos comunitaris. El que és comú, no és de ningú. Com que el comprador només es fixa en l’interior de l’habitatge que vol comprar i la resta li és igual, els promotors han fet les escales cada vegada més estretes, minúsculs els replanells, i les entrades, tortuoses. Etc.

El fet és que, des de fa alguns anys, la inclinació anticomunitària s’ha matisat entre nosaltres, almenys aparentment. Han proliferat noves promocions d’habitatges en què els elements comunitaris s’amplien. Ara, a cota zero, hi ha un espai lliure entre els edificis, tancat amb una reixa, a dins del qual hi ha un jardinet, una piscina, uns jocs infantils, una pèrgola amb bancs per seure i fins i tot un club social en planta baixa, o un gimnàs. Els edificis incendiats de Campanar responen a aquest model. Però…

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Espai públic i espai privat.

Un article de Toni Mollà sobre Josep Iborra

Toni Mollà ha publicat avui en Postdata, el suplement cultural de Levante, un article sobre Josep Iborra. El considera un dels millors assagistes en llengua catalana del segle XX, potser «l’assagista de major obertura quant als temes i preocupacions humanístiques personals, incloses les arts plàstiques, la cultura musical i altres centres d’interès propis de la modernitat. Potser fins i tot el més “literari”». En aquest article comenta també El vici de la introspecció, aparegut fa poc, tercer títol de la seua Obra literària que està publicant la Institució Alfons el Magnànim.

Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: Josep Iborra, un sibarita de les idees.

«Després de l’última abraçada», una novel·la de Jèssica Roca

Després de l’última abraçada és la segona novel·la de Jèssica Roca. Comparteix amb la primera, L’administrativa, que vaig ressenyar en aquest blog, el to fortament autobiogràfic, però se’n diferencia per la diversitat de personatges que hi apareixen i també per l’existència d’un fil conductor, temàtic i argumental, molt marcat: el pas de l’adolescència a la joventut. Està narrada per la protagonista, Mara, una noia que fa l’últim curs de batxillerat a l’institut, ingènua i il·lusionada alhora. Però no cau mai en actituds sentimentals impostades. No es presenta com una víctima del patriarcat, ni deixa anar a tort i dret reflexions transcendentals. Jèssica Roca no està influïda per Mercè Rodoreda. Es tracta d’una sorpresa agradable, en una autora que escriu en català. Li interessen més alguns autors nord-americans, com ara John Fante. O Charles Bukowski.

En comptes d’opinar i de lamentar-se, la protagonista es limita a constatar i descriure el que viu, cosa que sempre és més efectiva literàriament. Així, presenta el pas d’una certa innocència o inconsciència a una actitud més adulta a partir d’un fet no gens traumàtic, en to menor, quan el seu jove professor d’anglès, però vuit anys més gran que ella, li pregunta, tot interessat, si anirà a un viatge que organitza l’institut. La narradora compara la revelació que sent en aquell moment a un clic que de sobte es fa en la seua ment, no a cap revelació transcendent: «En aquell moment el meu cervell va fer un clic i els meus ulls van deixar de mirar per la finestra. […] et despenges del món adult dels pares per començar a explorar pel teu propi peu aquell mateix món adult que aniràs modificant mica en mica, atrevint-te sense preguntar, més per intuïció que no per aprenentatge.» O el comentari que li mereix l’experiència de la primera relació sexual: «Un joc de malucs molt primitiu i quan va extasiar jo m’havia quedat igual. Allò era tot? Allò que jo havia idealitzat tant en la meva imaginació?» Tot plegat, «la sensació estranya d’un primer encontre sexual que va passar sense pena ni glòria».

A passes cegues per la terra

No crec que siga una exageració afirmar que les traduccions al català estan vivint una època daurada, tant per la qualitat de moltes de les que es publiquen com per la diversitat de les obres traduïdes. Aquesta diversitat abraça clàssics de la literatura universal de totes les èpoques i també obres actuals, que podem llegir en català al cap de poc d’haver aparegut en la llengua original. Fins i tot n’hi ha que no s’han traduït encara a algunes de les principals llengües europees. És el cas d’A passes cegues per la terra, de Leib Ròkhman, publicada per Club Editor en traducció de l’ídix de Joan Ferrarons. Aquesta novel·la només s’ha traduït a l’hebreu i al francès. I ara al català.

Leib Ròkhman va nàixer el 1918 a la ciutat de Novominsk (Mińsk Mazowiecki en polonès), a uns quaranta quilòmetres de Varsòvia. Va estudiar en una acadèmia talmúdica, on també s’ensenyaven assignatures seculars. Després de la invasió alemanya, el 1941, va ser reclòs al gueto de Novominsk amb més de cinc mil jueus. L’agost del 1942, abans que les SS liquidassen el gueto, Ròkhman es va escapar del camp de treball on havia estat assignat i va aconseguir fugir amb la seua dona, dos cunyats i dos companys més. El grup va passar dos anys amagat a casa d’una pagesa polonesa. L’any 1946, acabada la guerra, va ser ferit durant el pogrom de Kelts i el projecte de reprendre una vida jueva a Polònia va quedar truncat. Va recórrer diversos països europeus fins que el 1950 es va establir a Jerusalem, on va col·laborar en emissions radiofòniques en ídix i en diverses publicacions periòdiques en aquesta llengua. L’any 1949 va publicar una novel·la (I viuràs en la teua sang), escrita com un dietari, sobre el període que va passar reclòs després d’evadir-se del gueto, i el 1968, A passes cegues per la terra. Leib Ròkhman va morir a Jerusalem el 1978.

A passes cegues per la terra no és una novel·la, una més, sobre els camps de concentració ni sobre el procés d’extermini sistemàtic dels jueus, sinó sobre una experiència sobre la qual s’ha escrit poc: la dels supervivents de la Devastació al final de la segona guerra mundial, durant aquest període de transició, confús, quan el món encara no havia recuperat el seu pols. (Joan Ferrarons fa servir sempre en la seua traducció el terme Devastació en lloc d’Holocaust o Xoà. En el postfaci que ha redactat per a aquesta edició, explica que Devastació és el nom amb què les víctimes jueves de parla ídix van anomenar espontàniament l’extermini. La idea d’holocaust o sacrifici era aliena al sentiment popular.) A l’endemà de la Devastació, els supervivents havien d’enfrontar-se amb el trauma de la pèrdua de les seues famílies, la inseguretat física, la desaparició de la forma de vida i de les institucions jueves, les penúries de la postguerra i la impossibilitat de recuperar les propietats que els havien estat robades. Cadascun dels supervivents «estava sol en aquella hora foscant. Cadascun avançava per la llunyania amb passes solitàries», «a passes cegues per la terra.»

Planiana (121)

Essent incapaç l’exèrcit de qualsevol acció militar exterior, per subsistir s’ha convertit en el braç armat de la diferència de classes —vull dir que l’exèrcit és un exèrcit de guerra civil, amb el matís concret de guerra social. És per això que Església, militarisme, latifundisme i burgesia són exactament el mateix, és la mateixa lligada.

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Un assaig de Josep Iborra sobre Josep Palàcios

El jo nu

La tipografia de la coberta del llibre dóna, d’entrada, una pista. Dalt de tot hi ha el mot «jo» separat per una S majúscula de la resta del nom de l’autor —joSep. A continuació, un espai més avall, una P majúscula amb un punt. És la inicial del seu cognom, que amaga, entre altres raons estrictament tipogràfiques, perquè no forma part del «jo», que és l’eix de tota l’obra, el subjecte que parla contínuament en primera persona. Més avall, les lletres del títol, més grans: Un Nu. Una línia vertical, entre els dos mots, els separa com un espill. Aquest «un» és el «jo»: un «jo nu». Els dos mots tenen dues lletres, les mateixes, però en ordre invers. Un és jo, un jo nu, que parla des d’aquesta nuesa, d’aquest jo despullat. I finalment, baix de tot, entre uns grans interrogants, la frase: «¿Hi ha interrogants de dretes i interrogants d’esquerres?» Una interrogació sobre els interrogants d’un costat i de l’altre.

La tipografia de la coberta és, doncs, tan significativa com el nom de l’autor i de l’obra. És el pòrtic d’un llarg poema que, en conjunt, es pot comprendre com una altra versió de llibres com ara Une saison en enfer de Rimbaud o Mon coeur mis à nu de Baudelaire. Amb una tècnica impecable, el poeta desenvolupa un vertiginós discurs amb recursos tipogràfics, descomponent paraules, recomponent-les, fabricant-les de vegades. Paròdies de mots, de la sintaxi, de la semàntica, de la fonètica, recursos que ajuden a parodiar el mateix discurs, el d’ell i el dels altres, el de la política i la metafísica, la religió, les arts, la literatura i la música…

Un jo nu que parla no pot afirmar res, com no ho fa el de l’autor d’aquest excèntric i apassionant poema. Des del seu buit, despullat de tota creença, no pot fer més que interrogar, capgirar frases en sentit contrari, mantenir-se en un dubte permanent, sense poder a penes treure el cap a la superfície per a respirar. Tot equival? Tant se val? Què val? I l’autor diu sí i diu no, esborra amb la mà esquerra el que acaba d’escriure la mà dreta. Tot és problemàtic i cal parlar problemàticament, sense cap concessió. El sí equival al no. O és a l’inrevés? Només hi ha un remolí de mots amb què el jo buit es pot dir. Poètica de la devastació. Però els mots són insegurs i més encara les frases. Cal trucar-les, trabucar-les. Pensar és repensar, i pensar-se és repensar-se en el sentit de tornar-ho a pensar i fer-se arrere. Tot és reversible. No es poden fer citacions perquè no hi ha afirmacions determinades, només mostres, retalls, qüestions. I retallar és una operació que falsifica. Ell mateix es falsifica, canvia de màscara. Un jo buit, nu, només es pot presentar recorrent a una careta, posant-se’n una, llevant-se-la i posant-se’n una altra. El jo, què pot fer si no?

Planiana (120)

Fum llunyà. Deuen cremar cadàvers.

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses

Planiana: una sèrie de la serp blanca

El realisme moral: Lionel Trilling, Gabriel Ferrater i Josep Pla

En un pas d’Un cor furtiu Xavier Pla esmenta l’informe de lectura que va redactar Gabriel Ferrater sobre El quadern gris recomanant-ne la traducció a l’anglès i reprodueix una frase d'aquest informe sobre les principals qualitats que detectava Ferrater en l’obra literària de Josep Pla: una sensibilitat meravellosa davant la naturalesa i «una passió i un realisme moral molt grans». Feia temps que havia llegit complet aquest escrit, però no recordava aquesta remarca . De seguida em va venir al cap que el realisme moral és un concepte clau en els assaigs de crítica literària de Lionel Trilling, alguns dels quals he repassat últimament. Fa uns cinc anys, en uns articles publicats a La Vanguardia, Jordi Amat va llençar la hipòtesi que The Liberal Imagination de Lionel Trilling podia ser el llibre que va proporcionar a Gabriel Ferrater el fil conductor de les seues conferències dels anys 1965-1967, editades en el Curs de literatura catalana contemporània. De fet, l’únic crític que cita en el Curs és Trilling i el seu The Liberal Imagination (p. 295-296). La presència del concepte de realisme moral en l’informe de lectura sobre El quadern gris és una prova més, crec, de la influència que va tenir el llibre del crític nord-americà en Ferrater. Influència o, més exactament, assimilació a fons. Com a mínim, aquest concepte li va inspirar la lectura que va fer de La parada de Joaquim Ruyra en una de les conferències del Curs.

Què entenia Trilling per realisme moral? La primera vegada que es va servir d’aquesta fórmula va ser, sembla, en E.M. Forster (1943). Trilling començava el seu assaig sobre aquest novel·lista anglès afirmant que «E.M. Forster is for me the only living novelist who can be read again and again and who, after each reading, gives me what few writers can give us after our first days of novel-reading, the sensation of having learned something». Unes pàgines més avall introduïa el concepte de realisme moral amb aquestes paraules: «All novelists deal with morality, but not all novelists, or even good novelists are concerned with moral realism, which is not the awareness of morality itself, but the contradictions, paradoxes and dangers of living a moral life.»

La vida moral comporta una sèrie de contradiccions, paradoxes i perills, perquè el que està malament i el que està bé, el que és correcte i el que no ho és, no solen aparèixer clarament separats, sinó mesclats i combinats d’una manera inextricable. A diferència de la moral a seques, prescriptiva, el realisme moral té en compte la complexitat i la diversitat de situacions que fan impossible actuar moralment d’una manera coherent. La realitat de la vida humana té uns imperatius que, necessàriament, circumscriuen i limiten qualsevol mena de moral. Però els moralistes habituals estan convençuts que l’ordre dels afers humans segueix una lògica simple: el que és bo, és bo, i el que és dolent, és dolent. Contra aquesta manca d’imaginació, o de sentit de la realitat, que resulta irònica, Trilling citava aquest fragment de l’Areopagítica, de John Milton, un dels llibres fundacionals en defensa de la llibertat de premsa: «Sabem que en el camp d’aquest món el bé i el mal creixen junts, de manera gairebé inseparable; i el coneixement del bé es troba tan inextricablement unit al coneixement del mal, i li és tan aparentment semblant, que es fa molt difícil de distingir-los. Una barrejadissa tan confusa no la trobem enlloc, ni tan sols en les llavors que Psique, treballant incessantment, es veia obligada a collir i destriar. Fou la pell d’una poma assaborida allò que introduí en el món el coneixement del bé i del mal, com si fossin dos bessons adherits l’un a l’altre. Podria molt ben ésser que fos aquesta la condemna que rebé Adam: ésser destinat a conèixer el bé i el mal, és a dir, haver de conèixer el bé per mitjà del mal.»

«La inflació legislativa», un article de Joaquim Iborra

Joaquim Iborra ha publicat avui un article sobre el volum normatiu i reglamentari que genera l’Estat. Es tracta d’una pulsió legislativa «tan intensa que les lleis s’acumulen en molts estrats superposats, sovint incompatibles». En l’àmbit de l’arquitectura i l’urbanisme aquest fenomen pren unes dimensions colossals. No obstant això, els set-cents instruments legislatius de l’Ajuntament de València no han estat capaços d’aturar l’actual proliferació d’apartaments turístics, una activitat que per força entra en conflicte amb els veïns. En fi, «els homes de negocis es queixen en públic de l’excés de lleis, però alguns, més lúcids, comenten en privat que com més papers millor: més confusió, més oportunitats de fer trampa».

Podeu llegir complet aquest article fent clic en aquest enllaç: La inflació legislativa.

Josep Iborra sobre Montaigne (2) («El vici de la introspecció»)

Montaigne no es vol autor en el sentit de «faiseur» de llibres, del tipus de llibres que es feien en el seu temps. Escrivia fragments, textos breus, i els posava un rere l’altre d’una manera discontínua. I res més. No tenia cap pretensió de fer un llibre sobre una determinada qüestió política, teològica, filosòfica, històrica… Es tractava d’assajar-se d’una manera generalment breu, lliure, sense formes acadèmiques o professionals. Potser per això va donar a tot aquest conjunt de textos el títol d’«assaigs», és a dir, cap títol d’un llibre determinat. Ara, per a fer el mateix, posen altres títols, però amb la mateixa intenció: es tracta d’improvisacions, d’una miscel·lània. Que és el que jo, com altres més, faig.

Em prenc llibertats que no serien pertinents en un llibre, en un gran assaig en forma de llibre. Escric per ajudar a posar fi a un diari centrat en mi mateix, amb una intenció moral, com ell feia parlant d’altres coses, del món en què vivia, dels llibres, de la gent. Escric textos breus, poques vegades llargs. Una escriptura no extensiva sinó intensiva. Condensacions. Si ho puc dir en quatre paraules, per què n’he d’escriure vint? Tampoc no seria capaç de dir-ho d’una manera molt llarga.

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 522

Planiana (119)

Per Claudel la màxima socràtica «Coneix-te a tu mateix» és falsa. És impossible de conèixer-se a si mateix, perquè el fons de cada persona és el no-res. Per a un escriptor és molt més interessant, productiu, observar el món exterior, la relació amb la gent, que aturar-se en les insignificants històries personals; cultivar els seus sentiments és destruir la pròpia sinceritat; parlar-ne és adoptar una posa intolerable; mirar-se a si mateix és falsejar-se totalment.

Josep Pla, Notes per a Sílvia (OC, 26)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«Un cor furtiu», de Xavier Pla. Vida i miracles d’un gos sense collar

La setmana passada vaig llegir Un cor furtiu. Vida de Josep Pla, de Xavier Pla. És una lectura que m’ha absorbit i que, per això mateix, m’ha fet postergar diverses feines que tenia pendents. Tot no pot ser. Acabada la lectura, la vaig deixar reposar una mica i al cap de poc en vaig prendre unes notes. Moltes. Ara, em faig petit pensant en les que en deu haver pres Xavier Pla per a escriure aquest llibre, en la massa de documents de tota mena que ha llegit, en l’esforç que ha hagut de fer per a organitzar-los i interpretar-los d’una manera tan àgil i fluïda, que enganxa el lector. De fet, la novetat principal d’aquesta vida de Josep Pla respecte a les que s’han publicat fins ara és l’enorme quantitat de documentació inèdita en què està basada. Aquesta documentació, que es dóna a conèixer ara per primera vegada, comprèn escrits que il·lustren la prehistòria literària de Pla, cartes intercanviades amb els pares i germans, i també les rebudes de les seues parelles, quaderns, quartilles inèdites i esborranys, etc. Xavier Pla ha resseguit els diferents episodis i etapes de la seua vida amb un detallisme meticulós, potser excessiu en algun punt. El resultat ha estat un volum, com hauria dit Pla, d’extensió considerable: més de mil cinc-centes pàgines.

La massa de documents amb què ha treballat l’autor d’Un cor furtiu planteja un problema ben gros. Mal està tenir poca informació a l’hora de redactar una biografia, però potser encara es fa més difícil quan n’hi ha tanta. Xavier Pla constata que «el gavadal de papers de Pla impacta perquè permet alçar acta de la vida d’una persona, gairebé dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, any a any. I això és molt. La biografia és allà. Però cal donar-li, com a mínim, forma creativa i una interpretació lògica dels fets». Tot es complica encara més perquè la vida de Pla va ser especialment moguda, frenètica, difícil de relligar, amb talls en la seua trajectòria, que es poden constatar, però que sovint són difícils d’entendre. Més problemes: la documentació s’ha de contrastar amb l’obra literària de Pla de caràcter memorialístic. A la seua enorme extensió, paral·lela a la de la massa documental, s’hi afegeix la dificultat que representa haver estat refeta i reescrita més d’una vegada. A més, entra en conflicte sovint amb la documentació i, sobretot, conté buits i silencis clamorosos. Xavier Pla constata que «Pla s’escapoleix sempre. No es deixa atrapar mai i és esmunyedís com una anguila». En un pas del seu llibre cita aquestes paraules de les memòries del periodista Francisco de Cossío, que va conèixer Pla a París, durant la dictadura de Primo de Rivera: «José Pla ha nacido para que todos nos equivoquemos con él». Deia també que Pla era «un catalán muy catalán». Massa.

Un article de Joaquim Iborra sobre la derivació dels serveis públics cap a empreses privades

La derivació dels serveis públics cap a empreses privades s’ha convertit en un tema recurrent del debat polític. Aquesta derivació es considera que és perversa per se, perquè contradiu i corromp el mateix concepte de servei públic. Els qui hi estan absolutament en contra parlen de privatització. Els qui hi estan absolutament a favor, també. Els més prudents parlen d’externalització o de col·laboració publicoprivada. Usar un terme o l’altre per descriure aquesta estratègia és ja una presa de posició. Notem que els dos bàndols no coincideixen amb els de l’esquerra i la dreta, cada vegada més diluïdes i confuses.

Joaquim Iborra tracta aquesta qüestió i altres aspectes relacionats en l’article que ha publicat avui: La col·laboració públicoprivada. Podeu llegir-lo complet fent clic en l’enllaç.